Quaranta anys d’Escola d’Estiu

L'Escola d’Estiu de Secundària del Col·legi arriba enguany a la seva quarantena edició i hi arriba després d’una trajectòria positiva de molts anys. Potser justament perquè l’aniversari s’escau en el context de la mal anomenada “austeritat” –l’austeritat sempre és autoimposada i l’asfixia econòmica que patim no ho és, d’autoimposada-, és un bon moment per fer una profunda reflexió sobre la continuïtat d’una iniciativa com aquesta, que s’ha demostrat tan fructífera durant tants anys, i que a tots els docents ens omple d’orgull i d’una autoestima més que justificades.

No tenim el propòsit de fer ara un resum històric d’aquesta institució pedagògica catalana, perquè seria massa prolix i perquè seria impossible fer-ho millor de com ho va fer l’antic degà de Col·legi, Salvador Carrasco, en el magnífic escrit titulat L’Escola d’Estiu, una història entre la tradició i la innovació.

Si llegim atentament l’article esmentat, podem fàcilment extreure’n les raons que expliquen el fenomen de què parlàvem de la pervivència de les Escoles d’Estiu a Catalunya. Creades el 1914 per la Mancomunitat, desapareixen el 1923 amb la dictadura de Primo de Rivera, es reprenen de 1930 a 1935 impulsades per la Generalitat  republicana, desapareixen novament durant la guerra i la postguerra i no es reprenen en la clandestinitat fins al 1966 organitzades per Rosa Sensat, i el 1974, com hem dit abans, comença la de Batxillerat, que organitza des d’aleshores el Col·legi, i que enguany arriba a l’edició número 40. Aquestes fites històriques que acabem de recordar indiquen clarament una cosa: que la història de les Escoles d’Estiu és una història de clandestinitat, semiclandestinitat i en el millor dels casos, de resistència i voluntarisme. No és fins a la restauració de la Generalitat, el 1980, que són plenament reconegudes, promogudes i subvencionades per l’Administració.

Per entendre el context en què succeeix tot això, no sempre es té prou en compte que fins a l’Estatut de 1979 l’educació no va ser una competència traspassada. Els recels que el traspàs aixecava a l’Estat van fer impossible incloure’l a l’Estatut del 32, que en canvi, i curiosament, sí que reconeixia la competència de la Generalitat sobre tots els cossos policials, inclosa la guàrdia civil. Aquesta manca de competències sobre educació es va intentar suplir amb les Escoles d’Estiu, mitjançant les quals la Mancomunitat i la Generalitat fomentaven les iniciatives sorgides del propi professorat i d’aquesta manera incidien en la millora i la catalanització de l’Escola amb resultats extraordinàriament brillants en comparació amb la migradesa dels mitjans.

Arribats a la Generalitat restaurada amb competències en educació, algú potser va arribar a pensar que sense els condicionants resistencialistes de fins aleshores, les Escoles d’Estiu no eren necessàries, i s’esllanguirien soles. No va ser així, al contrari: el suport econòmic i polític que van rebre des d’aleshores van fer que la iniciativa gaudís d’una gran vitalitat. No va ser fins l’edició de l’any passat, quan les tisores van haver d’usar-se a fons per reduir-ne dràsticament el finançament, que van patir una forta sotragada. Ha calgut reformular-les i adaptar-les a aquesta nova situació, talment com si tornéssim als orígens i a la clandestinitat, una situació que ens sembla si més no insòlita, ja que, malgrat les dificultats, ara Catalunya no està com el 1914, el 1930, el 1966 o el 1974.

Tenim el ple convenciment que en les circumstàncies actuals, en què l’escola es veu subjecta a un doble assetjament, tant pel que fa a la llengua com pel que fa a la qualitat –que es podria ressentir a causa de les retallades malgrat l’esforç dels docents–, les Escoles d’Estiu són més necessàries que mai, i seria un gran fracàs col·lectiu que desapareguessin. Els docents continuarem posant-hi la feina, i l’entusiasme, i el voluntarisme de sempre. Però cal reclamar a la nostra Administració que, tot i les dificultats que tots sabem que té, i que entenem, no es desentengui d’aquesta iniciativa formativa i hi presti tot el suport polític i econòmic que necessita. Tal com premonitòriament ho va fer el President de la Generalitat Jordi Pujol el 27 de juny de 1980, presidint l’acte inaugural de l’Escola d’Estiu d’aquell any.

La guardiola

Els professors tenim un esplèndid currículum en l’art de l’eufemisme. Fa uns anys ens vam “carregar” el Suspens, vade retro, i el vam substituir per una cosa  més fina i delicada: Insuficient. Ara bé, tots sabem què significa suspens: que la qualificació de l’alumne queda “en suspens”, és a dir, aturada, però obre la porta perquè tard o d’hora aquesta suspensió s’aixequi, i l’alumne aprovi. Insuficient, en canvi és més explícit i contundent, i no insinua, com suspens, que aquesta valoració és provisional i més endavant es pugui esmenar, sinó que simplement constata la insuficiència, que segons com pot ser definitiva. Això per no parlar del Molt deficient, per sort gairebé en desús, que és una garrotada seca a un alumne que, si no fos pel nostre mal cap,  podria estar encara en els llimbs asèptics del Suspens.

La llista dels eufemismes escolars es podria allargar molt, i deixem aquí a l’amable lector la iniciativa de completar-la, però nosaltres ens centrarem només en una altra paraula que ha esdevingut tabú a l’escola: Diner. Fins i tot avui dia ensenyem “Economia” a les aules, però, potser perquè continuem fidels a la utopia comunista d’un món sense diners, o a la utopia cristiana de “perdoneu les nostres culpes com nosaltres perdonem els nostres deutors”, o “ven tot el que tinguis, dóna-ho als pobres i segueix-me”, o “és més fàcil que un camell passi pel forat de l’agulla que no pas que un ric entri al regne del cel”, etc. etc., hem proscrit els diners de l’escola i, per descomptat, no ensenyem als nostres alumnes què és una guardiola, i pugem enganyats uns joves i unes joves que quan siguin adults hauran d’entrar, malauradament, amb el lliri a la mà a la selva capitalista que els espera més enllà de les portes de l’escola. Llavors toparan sense defenses amb la vida real i sabran, per exemple, què és un desnonament, si no han tingut abans la desgràcia de saber-ho prematurament, perquè els pares n’han estat víctimes.

El protagonista de la gran novel·la de Tísner Paraules d’Opoton el Vell, un asteca que descobreix Europa abans que els europeus anéssim a “cristianitzar” els indis d’Amèrica, queda bocabadat quan veu que els europeus canvien els productes per unes rodonetes, que l’asteca es pregunta, sàviament, d’on dimonis les treu la gent. Als professors ens desagradaran els diners tant com vulguem, i en direm “el vil metall”, o el “maldito parné” de la gitana Maria de la O, però si no hi hagués diners els hauríem d’inventar, perquè no podem anar a comprar una vaca amb mitja dotzena de corders, ni abonar la visita del metge amb un parell de pollastres.

És clar que els productes derivats del diner i de l’acumulació del diner maregen i fan perdre l’oremus, fins al punt de fer-nos oblidar que es tracta d’un element d’intercanvi. Si, com fa la societat catalana i espanyola actuals, enviem a l’atur una part significativa de la societat –i la majoria dels joves–, estem pervertint la finalitat del diner, perquè el diner no es menja, i si no serveix per canviar-lo, tard o d’hora, per productes i serveis, que els aturats no produeixen, esdevindrà un monstre que es girarà contra tothom, i cosa que alguns no s’esperen, contra els que han acumulat moltes i moltes d’aquelles “rodonetes” de què parlava Opoton, i es pensen que estan a aixopluc de la tempesta que tenim a sobre. I si no s’adonen del perill, que mirin cap a Xipre, o ho preguntin als tenidors de “preferents”, o a tots els que han perdut bous i esquelles a la borsa, o gairebé a tothom,  que ha vist reduïda a la meitat el valor de la casa on viu, una pèrdua que de moment és teòrica però que per a alguns pot arribar a ser sagnant.

En ciències i en lletres (1)

Fa pocs dies va ser notícia que l’anunci de la recent renúncia del Papa, fet en llatí davant de més de quatre-cents periodistes acreditats al Vaticà –un Estat que té com a primera llengua oficial el llatí–, va estar a punt de passar desapercebut perquè cap dels quatre-cents periodistes, llevat d’una, no entenien el llatí. El periodista Enric Juliana es va fer magistralment ressò de la notícia, però molts hi van posar sordina i ho van relegar a la lletra menuda, sens dubte amb ànim de passar pàgina i amagar les vergonyes.

Volem remarcar aquest fet no ja per proclamar l’enèsima defensa de les llengües clàssiques a l’ensenyament, sinó per anar més enllà, per reclamar una vegada més atenció a la formació humanística dels nostres estudiants i adherir-nos amb força, amb entusiasme i amb convenciment al manifest Unes humanitats amb futur, signat el passat 16 de gener per Salvador Giner, Armand Puig, Rafael Argullol, Agustí Borrell, Victòria Camps, Lluís Font, David Jou, Jordi Llovet, Xavier Morlans, Perico Pastor, Ramon Pla, Francesc Torralba i Mariàngela Vilallonga.

Potenciar les humanitats a l’ensenyament no vol dir que hagi de ser en detriment de la formació científica dels nostres alumnes, sinó tot el contrari. Són totes dues facetes, lletres i ciències, les que s’han de potenciar, i això en porta a una conclusió que ens entossudim a obviar, tot practicant allò tan trist que se sol atribuir a l’estruç:  satisfets amb l’extensió de la cultura a tota la població, ens hem conformat a fornir als nostre estudiants un vernís de cultura light i digerible per tothom, talment com si trobéssim plausible estendre a l’educació bàsica allò que algunes empreses  han fet amb èxit en altres camps del consum: proporcionar a la majoria uns productes acceptables a un preu relativament baix, tant en el camp del menjar, com del vestir, com del parament de la llar, entre d’altres.

Per sort, l’èxit d’aquestes iniciatives empresarials  no ha comportat la desaparició de les bones empreses de cadascun del sectors esmentats, que continuen oferint  qualitat a qui la reclama. Però en el camp de l’educació no ha estat així: l’extensió sí que ha afectat l’excel·lència, que amb prou feines persisteix i malviu, perquè sembla com si a la societat ja li anés bé la mediocritat. I aviat aquesta mediocritat serà irreversible, perquè la majoria dels nous docents no hauran conegut altra cosa.

Sigui, doncs, benvingut el manifest esmentat més amunt, i procurem posar-ne en pràctica les recomanacions,  introduint-les a l’ensenyament bàsic tant si es vol com si no es vol. I reclamem a l’administració educativa que es posi les piles i executi els canvis que siguin necessaris perquè tot el sistema reculli les idees del manifest i, sobretot , s’abstingui  de posar pals a les rodes a aquell professorat “exquisit” i de vàlua excepcional, que encara en queda, que a vegades se la juga si s’atreveix a ser heterodox i pensar pel seu compte.

El mínim esforç

El mínim esforç

“Només s’aprèn dels errors” o “sempre s’aprèn dels errors” és una sentència amb la qual –si més no, en una d’aquestes dues formulacions enunciades– la majoria de la gent hi està d’acord. Que la trajectòria vital dels humans és un reguitzell inacabat d’errors i encerts –el qual, un cop arribats a la maduresa, se sol dulcificar dient que, després de sumar i restar, s’entén “encerts i errors”, el balanç és positiu– és una altra afirmació que gaudeix d’una acceptació força general entre la ciutadania.

Que la trajectòria de la societat, és a dir, del col·lectiu humà, avança amb el mateix  reguitzell d’errors i encerts amb què ho fan cadascun dels éssers humans que la componen es un enunciat que ja costa més de pair. Ens revolta comprovar com el ramat humà sovint camina de manera alegre i entusiasta per un camí que no porta enlloc , i que a vegades porta al precipici, i aleshores els individus intentem inútilment fer comprendre als nostres companys que van per un camí equivocat. Costa molt d’acceptar l’error col·lectiu, però existeix, i tant si existeix, i  quan aquest error col·lectiu afecta l’escola, els docents encara ens posem més les mans al cap. Perquè el dia que rectifiquem el mal ja estarà fet, i tota una colla de generacions d’alumnes arrossegaran tota la vida les conseqüències d’aquell error majoritari.

Pensàvem tot això fa uns dies mentre escoltàvem, a la sala d’actes del Col·legi, el vibrant al·legat d’un conferenciant famós com a paladí de la necessitat de l’esforç com a element indispensable en el procés d’aprenentatge i martell de pedagogs “progres”. Segons ell, els pedagogs, ho fien tot a la “motivació” i no volen saber res de l’“esforç”. L’argumentació del conferenciant tornava i tornava, reblant amb insistència el clau de l’esforç amb uns arguments propis de qui té la veritat i se sent incomprès. I tot plegat amanit amb abundància de sarcasmes en defensa de la seva tesi que va mantenir fins a l’extenuació, talment com un geògraf que amuntega arguments per convèncer els alumnes d’una cosa que és evident: que la terra és rodona (o si voleu esfèrica), malgrat la creença general, deguda a l’aparença a simple vista, que és plana.

No calia que l’il·lustre conferenciant “s’hi esforcés” tant: és obvi que l’home aprèn a parlar sense esforç cap al final del seu primer any de vida i, !oh, meravella!, aquell infant d’un any és capaç d’aprendre xinès si els seus pares parlen xinés. I, en canvi, sabem de bona font que l’home europeu i occidental abandonat al seu estat natural és un perfecte analfabet, i que calen anys i panys d’escola, i naturalment d’esforç, perquè l’alumne assoleixi un nivell acceptable de lectoescriptura, i de comprensió lectora, i de competència per redactar un escrit amb cara i ulls. Una competència, si més no aquesta darrera, que el sistema educatiu del nostre país sembla força incapaç de garantir.

¿Cal que ens esgargamellem tant per defensar que l’esforç, i també la motivació, són elements indispensables perquè l’escola no “fracassi”? ¿Cal que sotmetem els nostres alumnes a l’error d’un ensenyament que només valora la motivació i ignora l’esforç, o que valora l’esforç però ignora la motivació? Hem d’esperar que hi hagi un bon grapat de generacions perdudes perquè “baixem del burro” i reconeguem l’error? Si fóssim capaços d’acceptar que aquests dos extrems no són contradictoris, sinó que són compatibles i necessaris, podríem començar a reflexionar sobre altres tabús que condicionen l’escola actual, tabús que normalment són compartits per “progres” i “carques”; per exemple, la conveniència d’introduir una mica de competitivitat a l’escola per preparar els alumnes per a la selva del lliure mercat que els espera quan entrin al món dels adults. Però això és un tema profund que mereix  molts matisos i moltes cauteles, i del qual ja parlarem més endavant.

Si dic Andorra

Les Jornades que organitza el Col·legi la Seu d’Urgell i Andorra, la segona edició de les quals ha tingut lloc amb èxit aquest octubre, ha estat l’ocasió que ens ha permès conèixer un grup molt potent d’escriptors andorrans,  que podríem anomenar “portellans” per la magnífica revista de lletres i arts que fan i que porta com a nom Portella.

Una revista literària és una aventura difícil que requereix molt d’entusiasme, molt de treball abnegat, i un sòlida categoria intel·lectual, literària i artística del grup promotor. Tot això es dóna en aquest cas. Malgrat que el nostre àmbit cultural i lingüístic disposa d’una revista literària i d’alta cultura que té continuïtat des de 1959, Serra d’Or, i malgrat que hi ha hagut altres intents de promoure revistes d’aquestes característiques, Portella és única: se centra exclusivament en la literatura i l’art, i tots els detalls del disseny i la il·lustració són tan bells que cada número és en ell mateix una obra d’art.

Que la revista que comentem sigui profundament andorrana no és obstacle, ben al contrari, perquè interessi a tot el nostre espai cultural. És una joia constatar que iniciatives com aquesta, que a Barcelona no han pogut tenir continuïtat, troben el terreny adobat per créixer en un angle del nostre àmbit lingüístic força allunyat de la seva capital. Voldríem encoratjar-vos a conèixer aquesta revista: estem segurs que us agradarà i ens agraireu el suggeriment.

Com és d’esperar, els temes triats en els quatre números publicats fins ara ho han estat per la seva relació amb Andorra.  Entre molts d’altres ens agradaria remarcar el dossier dedicat a Max Frisch, amb el pretext de la peça teatral Andorra escrita per aquest escriptor suís, el dedicat a l’artista andorrà Sergi Mas, els articles sobre Agustí Bartra i la seva relació amb Andorra, el dossier sobre Martí Pol, que inclou unes poesies de l’autor de Roda de Ter extretes del poemari Andorra, postals i altres poemes, editades d’una manera que converteix la lectura en un plaer, tant per la disposició tipogràfica com per les magnífiques il·lustracions de Mònica Armengol. I aquests exemples que donem són només un tast del contingut de Portella, d’un gran nivell i interès.

No ens sabem estar de citar tampoc alguns noms dels autors. I com que dir-ne uns és sempre injust perquè comporta excloure’n d’altres, esmentarem només el director, Joan Peruga, i els integrants del consell de redacció: Txema Díaz-Torrent, David Gálvez, Manel Gibert, Iñaki Rubio, Roser Suñé i Quim Torredà, que a través de les seves col·laboracions posen de manifest la qualitat de la seva escriptura. Cal estar atents a aquests noms, perquè la qualitat, ni que estigui a vegades latent i mig oculta per la distància per al rovell de l’ou de la nostra cultura, tard o d’hora acabarà imposant-se i fent-se patent.

Enllaç amb Portella

A Fraga en diuen "barrals"

Aquests darrers dies ens hem assabentat que el català ha augmentat, en un més, el nombre de sinònims amb què se’l pot anomenar. Malgrat que el castellà és manté encara en només dos, “castellano” i “español”, perquè encara a ningú se li ha acudit anomenar-lo “hondureño” o “càntabro”, les denominacions del català, no han parat de créixer i avui dia ja és segurament el més ric del món en sinònims: des del més antic de tots, “valencià”, que ja figura al Tirant lo Blanc, i des de “llemosí”, que és el nom que va donar a la nostra llengua el poeta a qui és dedicat el carrer Aribau, el nombre de sinònims per referir-se a la nostra llengua no ha parat de créixer. El darrer, després del “formenterenc” o de l’”alguerès”, és l’“aragonès oriental”.

Deixant de banda el substantiu, que ja en parlarem, hauríem d’acceptar amb modèstia que en això d’“oriental”, els nous “experts” lingüístics sorgits a les oficines administratives del país veí tenen raó. Vejam: un Col·legi que aplega, entre d’altres, historiadors, geògrafs i filòlegs no pot deixar de reconèixer com a cert que la immensa majoria de mapes històrics antics que s’han publicat fins ara, i la major part dels estudis lingüístics seriosos publicats fins ara, deixen ben clar tres coses: que la Franja ha estat gaåirebé durant mil anys del bisbat de Lleida, que la Franja ha pertanyut, si fa no fa, des de fa el mateix nombre d’anys al Regne d’Aragó, i que el que allí s’hi parla és una variant del català que no té cap diferència apreciable amb la que es parla al pobles catalans de l’altra banda de la ratlla “fronterera”. Essent doncs la Franja una part d’Aragó situada a l’orient del seu país, anomenar-la “Franja de Ponent” és una inexactitud tan fora de lloc com la que hem de patir els catalans quan llegim, sortint per la Diagonal, uns rètols que diuen “Autopista del Nordeste” quan en realitat aquella autopista es dirigeix cap a nord-oest.

Anomenar “Franja de Ponent” aquesta part oriental del territori d’Aragó equival a donar per certa la llegenda força estesa que afirma que, si allà es parla en català, és perquè antigament havia estat part de Catalunya. Com a Col·legi dels que sí que són experts en aquestes qüestions, no podem avalar aquesta inexactitud científica, per més estesa que estigui, amb el pretext que, quan els errors són  acceptats per la majoria, és inútil lluitar contra la inèrcia i és impossible fer marxa enrere.

Dit això, i entrant ja en la part del substantiu, aragonès, de la denominació nova de trinca de la nostra llengua, des del nostre col·lectiu, format per titulats universitaris, hem de denunciar la manipulació que representa voler negar que la parla de la Franja és el català. I, encara més, hem de denunciar que es posin traves als petits avenços en l’ensenyament i la normalització de la llengua que s’havien aconseguit fins ara.

Fidels a la nostra  línia de ser positius, no podem deixar de reconèixer que dir-li a la nostra llengua “aragonès oriental” podria, amb optimisme, ser considerat com un signe d’haver elevat la parla de la Franja de “chapurreao” a la categoria de llengua, i si  de veritat el govern d’Aragó estimés la llengua a la qual han donat el nom del seu país, a partir d’ara n’haurien de fomentar el coneixement a través de l’escola i la presència pública a les institucions, i, no cal dir-ho, declarar-la oficial a tot el territori d’Aragó. Ens agradaria molt que fos així, però, malauradament, temem que les intencions dels inventors d’aquest darrer sinònim no van en absolut per aquí.

De fet, potser caldria alegrar-se que encara no hagin anat més enllà, i no parlin de fragatí o tamarità o tantes altres denominacions amb què sovint  es vol esquarterar encara més la nostra llengua, basant-se en les petites variants locals que es donen en qualsevol llengua. Per exemplificar això ens agradaria recordar aquí la cançó popular d’aquelles terres que diu:

A Fraga en diuen barrals,
i a Mequinensa gorguetes,
a Aitona en diuen sillons,
i a la Granja canteretes.

De les quatre poblacions citades, dues són d’Aragó i dues de Catalunya, i totes estan situades a poca distància l’una de l’altra. Tots els seus habitants saben que parlen exactament la mateixa llengua, i mai no se’ls ha acudit que, perquè anomenin els càntirs de manera diversa, parlin llengües diferents. Tots hauríem d’aprendre d’aquesta saviesa popular i deixar-nos de baralles entre dos països que compartim la mateixa història i la mateixa bandera. Tant de bo el govern aragonès recapaciti i no continuï per aquest camí, que no du enlloc, i que ens farà mal a tots.

Cooficial?

Des del fons de les cisternes seques espriuanes, on el franquisme havia abocat i desterrat la nostra llengua, el català es va anar aixecant lentament: “pujant per esglaons de lentes hores”, segons paraules del poeta –per cert, membre del nostre Col·legi abans del “Levantamiento”. Aquells anys difícils el català va ser considerat primer només un “dialecte”, i així ho afirmaven les enciclopèdies escolars dels anys quaranta. Després, cap a finals dels cinquanta, es va començar a tolerar que se’n digués “llengua”, i el 1964, en una conferència memorable de Manuel Fraga a l’Ateneu, se’l va reconèixer finalment com a idioma.

Aviat, però, ens vam adonar que aquelles boniques paraules  del ministre “de Información y Turismo” no canviaven res: la nostra llengua continuava tan arraconada com abans  i amb una presència inexistent o residual als mitjans. Per això, quan l’Estatut va declarar el català “idioma oficial”, molts vam pensar que la nostra llengua ja estava salvada. Vana il·lusió: ho saben prou tots els que van tenir conflictes amb servidors de l’administració de l’Estat, que algunes vegades van continuar sofrint destrets, i fins i tot vexacions, si gosaven parlar-los en la nostra llengua. Aquesta situació subordinada del català es va plasmar en una paraula: “cooficial”. Si, encara avui, hom gosa, a Madrid o altres llocs de l’Estat, vindicar el caràcter oficial de la nostra llengua a Catalunya, de seguida salten com si els punxessin, i precisen:  “el catalán es cooficial”.

És evident que per nosaltres és a l’inrevés: el català és oficial i el castellà cooficial. En qualsevol cas, i polèmiques sobre cooficialitat a part, el que és incontestable, perquè així ho diu l’Estatut, és que a Catalunya el català és llengua oficial. I l’administració –la nostra i la del país que sigui– té l’obligació de propiciar que tots els ciutadans coneguin la llengua –i les llengües– oficials. És evident que aquí no anem bé, perquè hi ha ciutadans, i fins i tot personalitats amb càrrec –que, per tant, no poden al·legar manca de capacitat perquè tenen educació superior, ni poden argumentar que són acabats d’arribar a Catalunya, perquè fa anys que viuen entre nosaltres– que manifestament no saben parlar  la nostra llengua, i a vegades fins i tot fan veure que no l’entenen. Justament entre aquests ciutadans hi ha alguns del paladins de la croada contra la immersió, talment com si temessin quedar-se sols en la seva ignorància de la llengua del país, i estiguessin disposats a fer tots els esforços possibles per perpetuar aquesta anomalia legal.

En aquests moments en què aquestes persones, i personalitats, sembla que aparentment han aconseguit una “victòria” per a la seves tesis –que no és així si es llegeix atentament la sentència–,  hem de manifestar rotundament el suport del Col·legi al sistema d’immersió lingüística vigent a Catalunya i sancionat per la LEC, i hem de reclamar a la nostra administració que posi tots els mitjans perquè aquells pocs que vulguin optar per una educació inicial en castellà puguin arribar a l’objectiu irrenunciable que tots els ciutadans catalans, en acabar l’ESO, i independentment de l’itinerari seguit, tinguin un perfecte domini del català –i del castellà, és clar.

Tinguem-ho clar, i mes enllà dels avatars de les sentències dels tribunals, que tampoc no s’han de deixar de recórrer quan s’excedeixen en les seves atribucions, no hem d’oblidar el nostre objectiu de ple coneixement del català per tota la població, i no hem de recular ni un mil·límetre en la defensa d’aquesta exigència, que és òbvia i que deriva del caràcter oficial de la nostra llengua.